El Caballero Oscuro

El Caballero Oscuro
The Dark Knight USA, 2008
Warner Bros Pictures, 152 minuts
Direcció: Christopher Nolan.
Guió: Christopher Nolan, Jonathan Nolan.
Repartiment: Christian Bale (Bruce Wayne/Batman), Heath Ledger (The Joker), Aaron Eckhart (Harvey Dent/Two-Face), Maggie Gyllenhaal (Rachel Dawes), Gary Oldman (James Gordon), Michael Caine (Alfred Pennyworth), Morgan Freeman (Lucius Fox).
Música: Hans Zimmer, James Newton Howard.
Tràiler 1, tràiler 2, tràiler 3

El passat 13 d’agost (gairebé un mes després de l’estrena als EUA) es va estrenar a les pantalles espanyoles El Caballero Oscuro, continuació de Batman Begins (2005), la nova versió cinematogràfica de Batman després de les 4 pel·lícules que, primer a càrrec de Tim Burton i, després, de Joel Schumacher, van portar durant els anys noranta a les pantalles de cinema les aventures d’un dels buc insígnia de l’editorial americana de còmics DC (juntament amb Superman i Wonder Woman). Amb Batman Begins es pretenia (i es va aconseguir) partir de zero i donar un nou rumb al personatge, després de les desastroses pel·lícules de Joel Schumacher, que es va carregar la franquícia. El responsable, Christopher Nolan (acompanyat pel seu germà Jonathan Nolan i per David S. Goyer), va obtenir el recolzament de públic i critica amb aquest nou llargmetratge centrat en el cavaller fosc.

L’expectativa creada per la continuació d’aquest film, El Caballero Oscuro, era més que alta. Les informacions que s’havien filtrat, així com els tràilers i les imatges ens feien mossegar les ungles d’impaciència als seguidors de Batman. Com deia, el dia 13 aquesta espera va acabar. I amb quin resultat? Senzillament, espectacular.

Les ganes que tenia de veure la pel·lícula em feien témer emportar-me una decepció (ja se sap, pel fet de tenir les expectatives massa altes). Però des del primer minut de la pel·lícula ja ensumava que aquest no seria el cas. Estava a punt de contemplar alguna cosa que no em deixaria indiferent i que, lluny de decebre’m, em faria demanar més aventures del personatge. Vaig comprar l’entrada el mateix dia de l’estrena (pel·lícules com aquesta bé s’ho mereixen). Una setmana més tard, vaig tornar al cinema, aquest cop per gaudir de The Dark Knight amb la veu original dels actors, una experiència que us recomano, sens dubte. :D Només em falta, per completar l’experiència, poder veure la pel·lícula en un cinema IMAX, ja que s’ha utilitzat aquesta tecnologia en sis escenes. El resultat ha de ser impressionant.

Amb El Caballero Oscuro Christopher Nolan se supera i posa el llistó tan alt que molt s’hauran d’esforçar els de la Warner (i ell mateix si finalment continua) per aconseguir que la tercera part sigui, com a mínim, tan bona com aquesta. Com a fan del personatge, la pel·lícula m’ha encantat perquè sap captar parts essencials de Batman, modernitza el personatge i els seus rivals i, lluny de ridiculitzar-los, els integra dins d’una història fruit dels nostres temps i que va més enllà del seu origen en les vinyetes d’un còmic. No us desvetllaré pas l’argument sinó que comentaré alguns dels aspectes de la pel·lícula que he trobat més encertats o que m’han agradat més.

Comencem pel Joker. Senzillament, brutal. Els rumors sobre el fet que Heath Ledger es mereixi un Óscar pòstum per la seva actuació i els comentaris elogiosos dels seus companys de repartiment ja insinuaven alguna cosa, però la veritat és que la seva actuació et deixa amb la boca oberta. Lluny del Joker interpretat per Jack Nicholson al primer Batman (1989) de Tim Burton (que s’integrava perfectament dins d’aquesta pel·lícula i en el seu context), aquest Joker aconsegueix acollonir-te des de la primera escena. El pallasso del crim aconsegueix, al mateix temps, provocar-te el somriure amb algunes de les seves accions. En aquest sentit, em semblen genials dues escenes: l’acudit inicial del llapis (si heu vist la pel·lícula ja sabreu què vull dir) i l’escena de l’hospital, tant per la seva aparició com, sobretot, per la seva fugida. Heath Ledger aconsegueix que el Joker que podem llegir a vinyetes com les de La broma asesina o Arkham Asylum cobri vida a la pantalla i es converteixi en l’oposició perfecta de Batman sense la necessitat de recórrer a recursos com el del primer Batman de Tim Burton on es feia coincidir i es relacionava l’origen del personatge amb l’assassí dels pares de Bruce Wayne. En aquest sentit, trobo molt encertat el fet que, en aquesta ocasió, el personatge ja aparegui des del primer moment com a tal i no calgui explicar el seu origen. El Joker repeteix en diferents ocasions l’origen de les seves característiques cicatrius de la cara, però cada cop ho explica de manera diferent, fet que concorda perfectament amb la seva personalitat i que li dóna una dimensió molt més mítica que no pas si haguéssim vist a la pantalla el seu origen. La insinuació és més poderosa que la visió. Pel que fa a l’aspecte sonor del personatge (la veu), el primer tràiler que ens va arribar en versió doblada feia témer el pitjor. Finalment, però, no ha estat així i el resultat és molt bo (això sí, moltes de les rialles del personatge pertanyen a la versió original). Si en teniu l’oportunitat (a Tarragona hem estat de sort), no us podeu perdre la versió original de la pel·lícula, amb un Joker absolutament esfereïdor, per la dicció i les pauses de Heath Ledger.

Seguint amb el tema de l’origen, un altre personatge important de la pel·lícula veu modificat el seu origen en relació a les vinyetes. Es tracta de Dos Cares. Christopher Nolan actualitza l’origen del personatge i es desmarca dels cànons del còmic i crec que ho fa de manera justificada i perfectament encertada. Durant tota la pel·lícula podem ensumar la personalitat de Harvey Dent (el cavaller blanc) i la modificació de l’incident que dóna origen físic a Dos Cares concorda perfectament amb el to realista i cenyit a la història de la resta de la pel·lícula. Visualment, l’aspecte de Dos Cares és espectacular, en la línia del Dos Cares de la sèrie animada de Bruce Timm dels anys noranta, molt més encertada que no pas la desbordant coloraina (amb excés interpretatiu inclòs) de Tommy Lee Jones a Batman Forever (1995). Un altre encert de Nolan i companyia per la seva visió i d’Aaron Eckhart per la seva gran interpretació.

El trio de defensors de Gotham es completa (a part de Batman) amb un James Gordon que segueix la línia de l’anterior film, però que, lluny de mantenir-se simplement igual, evoluciona d’acord amb la història i pren més protagonisme. El guió ens té reservada una petita sorpresa argumental que dóna emoció a la pel·lícula. Visualment i psicològicament el personatge cinematogràfic s’acosta, de manera moderna, al personatge dels còmics i ens ensenya la decisió i motivacions de la seva joventut. Pel que fa al final de la pel·lícula, les paraules del comissari Gordon, barrejades amb la successió d’imatges barrejades temporalment, és espectacular i conforma un final absolutament genial, sobretot per als seguidors del cavaller fosc.

Finalment, Christian Bale repeteix en el paper del cavaller fosc i ho fa de manera excel·lent. Personalment sóc seguidor del paper interpretat per Michael Keaton a les dues pel·lícules de Batman de Tim Burton (sobretot de la segona, Batman Returns, 1992), però em rendeixo davant la nova perspectiva i la frescor que Christian Bale dóna al personatge. Aconsegueix, crec, la millor interpretació del personatge, tant en la seva vessant de justicier com en la de multimilionari. En aquesta pel·lícula potser queda una mica eclipsat per l’aparició del Joker, que es menja la pantalla cada cop que apareix, però el Batman de Bale és també espectacular.

A les versions de Tim Burton (sobretot a la segona), Gotham City es convertia en un personatge més, en una expressió precisament gòtica i fosca, d’una gran força. A El Caballero Oscuro la ciutat no apareix tan individualitzada com a personatge, sinó d’una manera molt més global. No crec que sigui un error, ja que s’adequa perfectament al to de tota la pel·lícula. Com apareix al film, Gotham City pot ser qualsevol ciutat del món, en aquest segle XXI després de l’11 S. Tot queda lligat en aquest to realista de la pel·lícula que, com deia, s’allunya dels excessos anteriors i ens planteja una visió moderna de tot plegat.

Els mesos previs a l’estrena de la pel·lícula hem assistit a la proliferació d’una campanya viral realment esplèndida, amb diferents pàgines web dedicades a fets i personatges (el Joker i Harvey Dent, sobretot) que ens preparaven per al que ens podíem trobar. Aquesta completa campanya ha complert sobradament la seva funció. No ha consistit simplement en un cúmul d’imatges o tràilers, sinó que ens ha fet participar de diferents esdeveniments que ens han involucrat i que han aparegut després al film. Penso, per exemple, amb la campanya prèvia d’elecció del fiscal (l’inoblidable “I believe in Harvey Dent”, amb la seva continuació “I believe in Harvey Dent, too” per part del Joker) o amb l’aparició dels noticiaris de la ciutat de Gotham. Tot plegat ha servit per donar més vida, precisament, a la ciutat.

Pel que fa a la música, també confesso la meva debilitat per la banda sonora perpetrada pel gran Danny Elfman al Batman de Tim Burton, amb un tema estrella inoblidable. En aquest sentit, la feina no era pas fàcil, però el duet format per Hans Zimmer i James Newton Howard ha aconseguit estar a l’alçada de les circumstàncies. A Batman Begins ja ho havien aconseguit i, aquest cop, s’han superat. Dies abans de veure El Caballero Oscuro em vaig comprar la banda sonora. El resultat em va sobtar i captivar al mateix temps, amb una fanfàrria principal que aconsegueix posar-me els pèls de punta. Ara que, res a veure, amb el compàs de les primeres notes juntament amb el visionat de les primeres imatges de la pel·lícula al cinema. La conjunció és total a totes les escenes. Un gran encert.

Bé, la veritat és que pensava escriure només unes breus ratlles sobre les impressions que m’ha causat la pel·lícula, però al final m’he allargat una mica (i això que m’han quedat coses al tinter). Crec que ens trobem, no només davant la millor adaptació al cine de Batman sinó també davant la millor adaptació fílmica d’una pel·lícula de superherois, per davant del Superman de Richard Donner, l’Spiderman de Sam Raimi o els X Men de Bryan Singer. Un dels mèrits d’aquest cavaller fosc és que, crec, pot interessar i agradar, no només als seguidors del personatge (o dels còmics) sinó al públic general que busqui una bona història, ben explicada i executada. Una autèntica delícia cinematogràfica. No us la podeu perdre.

Puntuació: 5/5